diumenge, 21 de novembre del 2010

Allà on anem tu vindràs... i juntes ho viurem...

Aquest dissabte dues noies del GFTAC + el nostre tècnic
vam fer bivac dins d'una bauma d'una via de Montserrat.
Al matí següent Montserrat ens va regalar
unes imatges i uns moments màgics.

En aquells moments em vaig preguntar si tu havies tingut
oportunitat de viure'ls tant que t'agrada Montserrat i com que no
sé la resposta et deixo una foto al teu bloc del matí de diumenge.
Segur que ho vas veure, segur que estaves allà amb nosaltres,
si més no estaves en els nostres cors i pensaments.


No t'oblidem Laura.
(Les teves companyes del GFTAC)


dimarts, 26 d’octubre del 2010

"el meu cor persistirà"




avui, tenia ganes de fer-te algún detallet, espero que t'agradi.

Recordo la primera vegada que et vaig intentar tocar aquesta cançó, estava nerviós, em fa sortir fatal... ja veuràs que no està molt ben grabada, sé que no t'importaria.

Que aquestes imatges et portin tan bons records com a mi

t'estimo

diumenge, 5 de setembre del 2010

L'olivera va creixent

Laura,

Ahir vam anar a escalar a Montserrat amb el Guillem. Feia més d'un any que no trepitjàvem aquestes terres... va fer un dia molt bonic, un dia radiant amb un airet que s'hi estava molt bé. Després, et vam venir a veure que encara no hi havíem vingut cap dia... ens va agradar moltíssim! És un lloc alegre, tranquil i l'olivera està molt ben adornada!

Segur que hi tornarem! Una abraçada,

A&A

dimecres, 25 d’agost del 2010

Gràcies

Hola a tots!

volia aprofitar aquestes linees per donar les gràcies a molta gent. Encara no ho havia fet, de molts no se el nom i no tinc cap contacte, o sigui que si algú ho llegeix i coneix a aquestes persones els hi pot fer arribar el missatge? moltes gràcies.

Primer de tot volia donar les gràcies a tots els alpinistes que aquell dia van ajudar a la Laura, que no la van deixar sola cap moment. Molt especialment a en Xavi (crec que es deia així) que em va portar fins a Puigcerdà i em va acompanyar en aquells moments, que es va ocupar i preocupar per tot i com a mínim a mi em va donar una lliçó d'humanitat que no oblidaré, de veritat, moltes gràcies.

També a tota la gent dels GRAE i altres professionals que van venir ràpidament per fer el que fos necessari... molt especialment al bomber que va estar en contacte amb mi per mòbil, per donar-me consells, per dir-me què havia de fer, per tot...

A la doctora que la va atendre, no sé com et dius, però gràcies de tot cor per tractar a la Laura com la vas tractar, sé que ho vas fer molt bé, que la vas tractar amb delicadesa, que vas fer tot el que es podia fer...

També agraïr a la meva familia que en aquests moments estigui al meu costat, encara que jo no ho posi fàcil sempre estan allà. I a l'Anna i a la Kuki, per acceptar-me, per poder compartir el dolor, per poder-nos acompanyar en aquests moments.

I a tots els amics i companys de la Laura, Anna i meus que sabeu estar al nostre costat, sense demanar res a canvi, que simplement amb una abraçada, unes paraules o un silenci ens sabeu acompanyar... ja sabeu perfectament qui sou, no fa falta que ús ho digui...

i finalment però més important, gràcies a tu, Laura, per haver-me donat le felicitat que sempre havia buscat, per haver-me fet somiar en un futur perfecte, per haver-me donat un present que ni en els meus millors somnis haguéssin imaginat, per haver-me ensenyat moltes més coses de les que et puc dir en unes paraules. Princeseta, com et vaig escriure una vegada, "...més lluny que sempre, tant a prop com mai...". t'estimo.

una abraçada a tots

diumenge, 18 de juliol del 2010

gente con fantasia

- “Descubrí que mi esencia nada tenía que ver con mi apariencia…Mi apariencia podía ser nieve o agua sucia, pero mi esencia era…¡es la fantasía!”

- “¿la fantasía?”

- “la fantasía de los niños. Mientras los mayores maldicen el frío y se frotan las manos con enojo, los niños toman en sus manos lo que tienen y hacen con ello maravillas…¡como tu!

Vainilla pensó unos momentos y sus ojos pétreos se entristecienron.

- “Escucha….”- continuó mirando a la niña. – “A los humanos, con la edad, se os olvida el maravilloso recurso de la fantasía…. Siempre que veas a un adulto haciendo un muñeco de nieve,confía en él. Aún no está totalmente perdido”

- “¡ Pero los mayores también se pierden?”- preguntó Nima consternada

Nimagai,pg 116


dimarts, 22 de juny del 2010

Cerimònia en record a la Laura


Hola a tothom,

El proper divendres dia 25/06/10 es celebrarà una missa en recordatori de la Laura. Tindrà lloc al Convent de la Llar Santa Isabel a les 19:00h. L'entrada és pel carrer Arc de Sant Martí cruïlla amb carrer Llobet i Vall-llosera, prop de la Plaça Catalana, parada de metro de Maragall, línia blava.

La intenció es que sigui un acte proper a tots els que hem compartit moments amb la Laura i és per això que volem que estigui obert a qualsevol proposta o participació durant la missa.

Us agraïríem que si algú volgués participar de la manera que sigui ens ho feu saber per poder organitzar la cerimònia.

Ens faria il.lusió poder comptar amb el vostre suport.

Moltes gràcies,
Kuki, Joan i Anna.

diumenge, 30 de maig del 2010


En record de la nostra companya

Laura Server


Va ser durant una ascenció a la Maladeta, dins d'un cicle hivernal que la Laura apareixia per primer cop al CAU. Entusiasta, divertida i d'esperit lliure, li somreia a la vida. En poc temps ja havia creat el seu grup, sortia constantment a la muntanya i demostrava sense voler-ne la seva increible qualitat humana i com a esportista. Ja era un motor per a molts. No massa més tard feia el pas de l'escalada esportiva, on deixate-la anar, cap a l'escalada clàssica, on ja costava seguir-la. Ràpidament es va voler implicar en el club, participant com a vocal durant uns anys. Més tard va anar aconseguint uns esquís de muntanya per substituir les seves tossudes raquetes de neu, i ja esquiava. Moltíssimes van ser les ascencions, escalades, travesses en les que va participar i organitzar, prop de casa a la seva estimada Montserrat, al Pirineu, als Alps: La Meije, Aiguille Verte, Gran Paradiso, Strahlhorn... fins a la muntanya en alçada dels Andes Bolivians, on va assolir la cota 6000 al Huayna Potosí, entre d'altres.


La seva inquietut viatgera la va portar a recorrer mig món, potser cercant la felicitat, potser simplement sent feliç de poder cercar. Costa Rica, Kenya, Tailandia, Senegal, Marroc, Bolivia, Argentina...


Va estudiar medicina, i pediatria era la seva especialitat. Era feliç ajudant als altres i així ho feia en el seu dia a dia a la feina i amb la gent del seu entorn, així com participant en projectes de cooperació al tercer món. S'avenia molt amb els nens, la nostra nena gran, injectant vitalitat, confiança i certa inocència a tothom que l'envoltava.


Els seus autèntics mèrits, però, van anar molt més lluny que qualsevol viatge o escalada. Tant lluny com la petjada inesborrable que a tantes persones ens deixa.


Un dia la Laura va marxar cap al més llarg viatge, i amb ell a es va endur bona part del nostre club, de tots nosaltres, dels que erem, dels que som i dels que vindran...


El CAU trist plora la seva pèrdua amb la seva família, amics, companys de corda, companys de vida.


Allà on el CAU vagi, als cims, a les valls, al sentir un cop d'aire fresc, al caliu d'un refugi gèlid, sota un sostre d'estrelles d'un vivac... seguirem portant els teus somnis sempre amb nosaltres. La teva energia, la teva alegria, la teva amistat, tot el que pas a pas vam construïr junts, ens acompanyarà sempre.


T'estimem,


Els teus amics del Club Alpí Universitari


"El meu cor persistirà allà on el meu cos no hi podrà tornar mai"


dimecres, 19 de maig del 2010

Dissabte 22 - Trobada a Montserrat


Hola a tothom,

Amb l'ànim de reunir-nos tots els amics comuns de la Laura, ja sigui de la feina, la facultat, la muntanya o tants d'altres, aquest proper dissabte dia 22 per la tarda es farà una trobada a Montserrat, allà on hi creix el seu arbre.

L'hora de trobada serà a partir de les 16:00 h de la tarda (i fins al vespre). Cadascú que vulgui participar d'alguna manera queda convidat a fer-ho.

Després farem un berenar. Estar tots junts serà la petita festa que a la Laura li hagués agradat.

Tant de bo puguem trobar-nos molts!

dilluns, 17 de maig del 2010

El desgel

Des del coll de Tancalaporta
fins al peu de Montserrat
bufa esquerp un torb gèlid,
que té corpreses i confoses
les ànimes que ara ploren
per què un dia varen riure amb tu,
des del Bagès
fins el Tarragonès,
passant per l'Argentina
i tants altres llocs més.

Però jo sé que un bon dia
arribarà el desgel:
al peu d'una olivera
arrancarà el batec
d'una papallona,
aixecarà el cap
un dragonet,
i entre vidalbes
i estepes
-del no res-
sortirà rabent
un vent de migjorn
-càlid i serè
com el vent del desert-
aixecant somriures
plens de bons moments,
impregnats
-per sempre més-
del teu alè.

dissabte, 15 de maig del 2010

Et trobem a faltar Laura

Trobarem a faltar el teu somriure.

Dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí.

Però el record de la vall on vas viure,

no l'esborra la pols del camí.



El teu front duu la llum de l'albada,

ja no el solquen dolors ni treballs,

i el vestit amarat de rosada

és vermell com el riu de la vall.



Quan arribis a dalt la carena,

mira el riu i la vall que has deixat,

i aquest cor que ara guarda la pena

tan amarga del teu comiat.



Els teus companys i companyes del GFTAC no t'oblidarem mai i recordarem sempre les nostres aventures viscudes.


El nostre més sentit condol.

fotos: http://picasaweb.google.es/caranorte/LauraServer#


dimecres, 12 de maig del 2010

sobre hadas, duendes y princesas


Dicen que los cuentos son “cosas de peques”, y la mayoría de la gente deja de creer en la fantasía y en la magia a medida que va creciendo; pero ellos se lo pierden, o quizá ¿es que nunca tuvieron la suerte de poder disfrutar de la compañía de algún amigo sacado de los cuentos?
En cambio nosotros, durante más o menos tiempo, hemos tenido esa suerte; hemos podido vivirlo, y hemos aprendido y crecido con princesas, hadas y duendes; y es que así era Laura, una chica de 28 años que durante toda su vida fue transparente, mostrando y enseñando todo lo que llevaba dentro: era una princesita sacada de un cuento, siempre buscando a su príncipe azul; ¿y lo encontró? si, ¡claro que sí! en lo alto de las montañas, con un mar de nubes a los pies de esta joven pareja. Era un hada madrina: dulce, sincera, con su sonrisa, siempre al lado de sus amigos, su familia y los peques, a los que como pediatra, tenía que cuidar. Y como no, era un duendecillo travieso, libre, sin miedo, emprendedor; siempre dispuesta a buscar nuevas aventuras en las montañas rodeada de sus amigos. Y sobre todo: era feliz e irradiaba felicidad esperando a que el resto la pudieran seguir
Este personaje era único; era ni más ni menos que pediatra y con ellos: los niños, compartía muchas cosas, entre otras…la pasión por el chocolate!, así como con todas las porquerías que os podáis imaginar: ¿quien ha visto untar un bizcocho con natillas y nocilla? Pues así era ella, disfrutando de estos pequeños caprichos. Le gustaba su profesión y sabía lo que quería: dedicarse a las emergencias; y así disfrutaba ella de las guardias cuando llegaba algún niño con el que hubiera que correr, o en los cursos del hospital, desviviéndose en los simulacros; aunque eso sí, tan despistadilla como siempre: la única capaz de llegar al curso de AITP sin rellenar los papeles, o la única capaz de perder el libro de RCP nenoantal antes de empezar el curso; pero lo importante era lo importante, y eso a ella no se le pasaba por alto, no iba a perder el tiempo con otras cosas, pero si tenía que hacerse un esquema del algoritmo de arritmias en los adultos en un mantel de papel, tranquilos, que ella lo haría y repasando su esquemita se iría a su examen. Siempre encontrábamos en nuestras guardias de urgencias tiempo para deliberar y pensar con el fonendo en nuestra cabeza; dispuesta a enseñar a sus resis pequeñas y contenta y satisfecha al ser consciente de todo lo que íbamos a aprendiendo. Se fue a Argentina a completar su formación, a ganar más experiencia y volvió llena de ilusión y con las ideas muy claras. Encontró su huequecito en su hospital; y sabía que ella conseguiría trabajar y ser feliz en lo que algunos conocemos como la Torre de Mordor (la blanca torre del materno-infantil), pero a ella la oscuridad no le daba miedo, sabía lo que tenía que hacer.

Y por supuesto, era médico, y como buena profesional sabía acompañar a la familia hasta el último momento, aunque fuera duro, pero apoyo y cariño por su parte no faltarían. Pero no nos pasaremos todo el rato hablando de trabajo, no, claro que no…. lo mejor del hospital estaba fuera, con la gente, con sus compis, con sus amigos: “hay que organizar alguna cenita para celebrar…..”. Las cenas pre y post-actividad eran algo muy típico, y como viajes apenas hizo: Kenia, Costa Rica (esa pura vida!!), Senegal, Marruecos, Menoría, Tailandia…y por supuesto: ¡las esquiadas!… (menos mal que el duende que llevaba dentro era muy inquieto, que si no esta antigua tradición se hubiera perdido)…el teatro, el patinaje…. Cualquier cosa era buena siempre que implicara pasar tiempo con amigos, vivir experiencias, cuidar y sacarle una sonrisa al que estuviera más flojillo de moral; y sino solo hay que ver como celebró su último San Jorge: con su pareja y con sus amigos, con flores para todos y con una obra de teatro en la que el azar le volvió a hacer protagonista de la historia, porque allí estaba ella, nuestra dulce princesa, en el escenario disfrutando de la improvisación que le había tocado, con esa sonrisa inolvidable.<

¿Cómo viajan las princesas? ¿y los duendes? Porque claro, damos por hecho que las hadas aparecen y desaparecen, además juraría que hasta tienen alas, ¡que suerte poder volar!.... Pues si, cierto es que Laura no tenía ningún problema en coger un avión, sus esquís e irse hasta Italia, o montar una expedición a los Andes con todo el material que eso implica…pero la mayoría de veces su medio de transporte era su coche… ese que desde R1 le dio tanta libertad: carreteras y más carreteras que recorrer para llegar a sus queridas montañas; horas y horas en el coche, pues como buena catalana descubrió que su hermoso país no tenía fronteras, y horas y horas de catalán con más de una pesada al lado, de las que decían ser sus amigas…Saliente de guardia o en cuanto acabara su jornada, ya estaban tardando, siempre había alguien a quien poder convencer para ir a escalar, a subir alguna mítica montaña, hacer un corredor, un barranco, una travesía... y sino, ya se iría ella sola a Montserrat a disfrutar de esas mágicas montañas y a descubrir que por la noche el bosque cobra vida y que además de vez en cuando te puedes encontrar alguna secta celebrando sus rituales…pero no pasa nada, porque antes de que el miedo pudiera hacerse con ella, ahí tenía a sus fieles amigos para hacerla compañía, nunca la abandonarían.

Su gran empresa fue la de los Andes, pero no solo por las cimas que consiguieron, sino por todo lo que ello implicó. Os he dicho que Laura era un duendecillo y es que era verdad: travieso, sin miedo, con ansia de probar más y más, de seguir descubriendo y haciendo cosas nuevas.., pero eso sí, con unos buenos guantes para tener las manos calientes, pues si el punto débil de Aquiles era el talón, el de Laura eran las manos. Y así transcurrió ese año, en el que junto con sus amigos preparaban esta gran empresa; sabían a donde iban y que ello implicaba estar fuertes y hacer mucha montaña previamente, y eso hicieron. Conscientes también eran de que el conocerse y saber trabajar en equipo era importante; y así fue como poco a poco Laura fue encontrando a su principito entre sus amigos; una persona singular que supo cuidarla como ninguno, y que supo enamorarla poco a poco. Laura se quedaba embobada con sus detalles, con su música, con su compañía..; y así fue como de esta empresa y a 5500 metros de altura nació una bonita historia que el azar o el destino quiso separar 6 meses después…pero aún se escucha la guitarra de este joven caballero, con su música y sus acordes resonando entre las paredes de Montserrat, mientras que un olivo cuida de los montañeros y escaladores, al tiempo que crece mirando al norte. Es ahí donde yace nuestra amiga, ese personaje sacado de un cuento, que día a día tanto nos supo enseñar.

dimecres, 5 de maig del 2010

El que he vist avui

Això ho vaig escriure a la nit del dimarts 27 passat, després de l'emotiva cerimònia, i ho volia compartir:

Avui m'he llevat i he vist un dia esplèndid, ni un núvol al cel, un cel blau, i una llum brillant, un dia rialler. I també m'ha sorprès un mar totalment encalmat, com un llac, com aquells dies grisos just abans d'una tempesta, on es para tot, també el mar, però no, feia sol, i el mar reflexava barques, palangres, i tota la ciutat. He arribat i he vist un munt de gent, joves, grans, tots reunits per un motiu, acomiadar a la Laura com es mereixia. I he vist també un grup d'amics, els amics, els nostres amics, que en tot moment han estat donant suport i amor a qui més el necessitava, pendents de tot i de tothom, tristos, emocionats, contenint el plor quan es tractava d'ajudar, sempre al costat, sempre atents. Ha anat avançant el dia, i el sol no s'ha amagat. A l'inrevés, he vist com la llum cada cop era més càlida, ressaltant el verd de la muntanya que tant li agradava a la Laura. I he vist com ens ajuntàvem tots i cantàvem, i tocàvem instruments, i he vist somriures emocionats. I més tard, he vist com cada cop arribava més i més gent, i celebràvem la cerimònia de comiat més bonica que he vist a la vida. He vist com companys sortien a recordar, amb textos emotius. I he vist com una germana desfeta ha tret del més endins una força increíble, amor en estat pur, vencent l'emoció i donant a conèixer a tothom, ben fort, per si hi havia algun dubte, què és estimar a algú, donant-nos una lliçó a tots de força i amor, amb paraules que ens han quedat gravades a foc dins nostre i que crec que recordaré tota la vida, i que m'ajudaràn a entendre-la. He vist un xicot que tot i sofrir l'insofrible, ha tret força de no sé on i s'ha preocupat més dels altres que d'ell mateix, un home que molts no coneixíem, però que ens ha demostrat més en 24h que el que es pot explicar amb paraules. I hem cantat, hem cantat fort, què es pot demanar més que acomiadar-nos cantant, amb les persones més properes a la Laura a la guitarra, i centenars de persones cantant. Crec que he vist, com molta gent, a la Laura somrient-nos des de tots costats. I he arribat a casa, i he vist que el mar continuava calmat, com un absolut mirall! pensant "ahir estava molt mogut, i avui absolutament pla".

divendres, 30 d’abril del 2010

PER LA NOSTRA LAURA



¿On ets “pequeña saltamontes”?
Ah! Ja et veiem, al cel, saltant de muntanya en muntanya, escoltant “RauXa”, mentre els núvols et pentinen els cabells daurats, plantant a cada cim un somriure. ¿Que si creixeran bé? I tant!! Perquè segur que els cuidaràs amb tendresa i els regaràs amb aquells ingredients màgics que sempre portes a les butxaques: un polsim de vitalitat, una mica d’energia, 200g de força i la teva al·legria. Segur que els teus somriures es faran ben grans i tothom els recordarà!.
Eh!! Quedem un dia d’aquests no?¿!! I si fem un soparet tots junts!! Nosaltres portem les begudes, no et preocupis que no faltarà fanta de taronja...després demanen unes pizzes! una “4quesos” ja ho sabem, i tu t’encarregues de les postres!...mmm ja podem sentir l’olor a xocolata! Perquè què faríem sense una mica de dolçor en aquesta vida! Ah sí! i els cafès, un “te dels teus” molt calent, amb poca aigua i molta llet!.
I després què?! Segur que ens portes a fer un volt, travessant l’arc d’iris per damunt la mar, fins que trobem un lloc des d’on contemplar la posta de sol i cridar, ben fort, perquè tothom ens senti.

¡¡PURA VIDA!!

El lloc on descanses


dimecres, 28 d’abril del 2010


UN ARBRE PER A TU

En algun racó d'una muntanya, mirant cap amunt, hi creixerà un arbre. Contarà estrelles, sentirà el vent, s'escalfarà amb el sol, gaudirà del rogenc del sol ponent, de la privilegiada situació dels indrets elevats, saludarà caminants, distreurà la mirada perduda d'escaladors i farà somriure tristos cors.


En algun racó d'una muntanya, mirant cap amunt, hi creixerà una olivera, hi naixerà un nou món.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Recordant-te...




I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

(Lluís Llach)